Monastica » Silenci i Solitud

Escoltar

Monjo — Wed, 05 Dec 2012 10:50:09 +0000

Escoltar és una actitud humana que sant Benet estima i potencia. Nou vegades surt aquest verb al pròleg de la Regla i unes quinze en total. No ens penséssim que escoltar té en sant Benet la mateixa problemàtica que entre nosaltres. L’ús del mot no té una procedència psicològica, sinó bíblica. El tema d’escoltar és un tema clau en tot el Nou Testament, com ho és igualment en l’Antic.. El deixeble del Crist hi és descrit com aquell qui escolta la paraula i creu en el Pare que ha enviat el Fill (cf. Jo 5:24). Sant Pau afirma que «la fe ve de sentir la predicació, i la predicació ve de la paraula del Crist» (Rm 10:17).

L’actitud d’escoltar té com a terme la paraula o el silenci, l’alè suau de l’Esperit, que no hem d’apagar, la seva presència misteriosa. Aquesta actitud requereix unes condicions, que sant Benet insinua al final del capítol setè amb aquelles paraules conegudes: cosa que el Senyor es dignarà a manifestar per l’Esperit Sant en el seu operari, net ja de vicis i de pecats (RB 7:70). En aquesta expressió de factura clàssica, podem encabir-hi tots els obstacles que la psicologia moderna ens mostra a l’actitud d’escoltar, o d’acollir la paraula, i que podríem resumir amb una expressió de Mounier: un cor inhospitalari.

El silenci interior és la primera condició per a l’hospitalitat del cor. No podem acollir cap paraula sinó en el propi silenci. Trencar el silenci és matar la paraula, perquè la privem d’un lloc on encarnar-se. L’encarnació del Verb es féu en el silenci profund de Maria, i el creixement de la Paraula en ella tenia com a terrer on arrelar i d’on treure nodriment el seu silenci meditatiu.

P. Miquel Estradé: Fuit vir. Una vegada hi havia un home, Benet. pp 56-57.

Silenci i Paraula

Monjo — Tue, 09 Oct 2012 14:09:14 +0000

El silenci pot existir sense la paraula, però la paraula no pot existir sense el silenci. La paraula no tindria profunditat, si li manqués el marc del silenci.

Max Picard

Vocació a la solitud

Monjo — Sat, 28 Apr 2012 07:56:26 +0000

Vocació a la solitud – renunciar a un mateix i negar-se a un mateix, confiar-se completament al silenci del bell panorama de boscos i muntanyes o de mar o de desert; tranquil mentre el sol penetra amb las seva llum els seus silencis. Pregar i treballar al matí i pregar i descansar a la tarda, i tornar a estar tranquil al vespre quan la nit embolcalla aquest panorama i quan el silenci mateix es torna tenebra i estels, vet aquí una autèntica i ben especial vocació. Són pocs els qui de debò volen que un tal silenci els penetri fins al moll dels ossos; són pocs els qui no voldrien respirar res més que silenci, nodrir-se de silenci i convertir la substància de la seva vida en silenci viu i vigilant.

Thomas Merton, de Pensaments en la Solitud