Monastica » Regla de sant Benet

Esquitxos de Regla

Monjo — Fri, 03 May 2013 14:43:57 +0000

L’ociositat és l’enemiga de l’ànima, i per això els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres també ben determinades en la lectura divina.

(RB 48:1)

Esquitxos de Regla

Monjo — Fri, 07 Dec 2012 08:45:30 +0000

Considerem com cal estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels, i mantinguem-nos talment a la salmòdia que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu.

(RB 19:6-7)

Escoltar

Monjo — Wed, 05 Dec 2012 10:50:09 +0000

Escoltar és una actitud humana que sant Benet estima i potencia. Nou vegades surt aquest verb al pròleg de la Regla i unes quinze en total. No ens penséssim que escoltar té en sant Benet la mateixa problemàtica que entre nosaltres. L’ús del mot no té una procedència psicològica, sinó bíblica. El tema d’escoltar és un tema clau en tot el Nou Testament, com ho és igualment en l’Antic.. El deixeble del Crist hi és descrit com aquell qui escolta la paraula i creu en el Pare que ha enviat el Fill (cf. Jo 5:24). Sant Pau afirma que «la fe ve de sentir la predicació, i la predicació ve de la paraula del Crist» (Rm 10:17).

L’actitud d’escoltar té com a terme la paraula o el silenci, l’alè suau de l’Esperit, que no hem d’apagar, la seva presència misteriosa. Aquesta actitud requereix unes condicions, que sant Benet insinua al final del capítol setè amb aquelles paraules conegudes: cosa que el Senyor es dignarà a manifestar per l’Esperit Sant en el seu operari, net ja de vicis i de pecats (RB 7:70). En aquesta expressió de factura clàssica, podem encabir-hi tots els obstacles que la psicologia moderna ens mostra a l’actitud d’escoltar, o d’acollir la paraula, i que podríem resumir amb una expressió de Mounier: un cor inhospitalari.

El silenci interior és la primera condició per a l’hospitalitat del cor. No podem acollir cap paraula sinó en el propi silenci. Trencar el silenci és matar la paraula, perquè la privem d’un lloc on encarnar-se. L’encarnació del Verb es féu en el silenci profund de Maria, i el creixement de la Paraula en ella tenia com a terrer on arrelar i d’on treure nodriment el seu silenci meditatiu.

P. Miquel Estradé: Fuit vir. Una vegada hi havia un home, Benet. pp 56-57.

Cercant Déu

Monjo — Fri, 20 Apr 2012 15:20:56 +0000

En ocasions trobem un lloc, un paisatge, que és nou, i les formes, perfils i ombres del qual, tanmateix, ens semblen coneguts. Això em va ocórrer amb la Regla. No era quelcom remot ni passat ni cerebral, sinó immediat i rellevant, que parlava de coses que ja coneixia sumàriament o de les que m’esforçava per descobrir el seu sentit. Tractava amb honradesa qüestions relatives a les relacions personals, a l’autoritat i la llibertat; reconeixia la necessitat d’estabilitat i de canvi; establia unes pautes per portar una vida equilibrada; m’impressionà immediatament el seu sentit de respecte i reverència per persones i coses. Vaig apreciar les seves intuïcions respecte qüestions tan quotidianes com l’hospitalitat o l’actitud vers les possessions materials. Sobre tot, parlava d’una vida allunyada de tot heroisme, molt semblant, de fet, a la vida de qualsevol família cristiana normal.

Del pròleg al llibre: “Buscando a Dios”, de Esther de Waal