Els fets demostren que tot el que clerecia i fidels esperen dels monjos és que continuïn donant el testimoniatge i l’exemple de la pregària; que creïn llocs, ambients, on puguin trobar el silenci; aquest luxe esdevingut avui tan rar on recollir-se, dedicar-se també ells a la pregària, aprofundir el coneixement de la fe, reanimar el fervor i el coratge per a continuar la seva obra de nova evangelització en la societat.

Contribuir així a renovar els recursos espirituals del poble de Déu: aquesta és la funció dels monjos. No són religiosos passa-per-tot. Però si compleixen fidelment els deures de la vocació que Déu els ha donat, serveixen realment Déu i l’Església: és la forma típica de la seva inculturació. Sempre han estat presents en la societat tal com era, per introduir-hi Déu, des del temps en què sant Gregori el Gran demanava als primers benedictins enviats a Anglaterra que no destruïssin els temples dels pagans, sinó que posessin al servei del cristianisme tots els valors realment humans de la civilització en què es trbaven.

Si els benedictins són fidels a la vocació rebuda de fer-se presents a Déu per fer Déu present en el món, realitzen la seva vocació, que és de cercar Déu: el troben i el fan trobar a tot el món, amb el qual se saben solidaris.

Jean Leclercq, El monaquisme occidental avui