En la memòria dels sants abats de Cluny, l’Església ens proposa de recordar i d’agrair a Déu, la vida i l’obra d’aquells monjos que, plens de l’Esperit Sant, van fer del monestir de Cluny, una llar de cultura i d’espiritualitat i una escola del servei del Senyor, on per mitjà de la pregària, la litúrgia i el treball, s’anava construint una fraternitat formada per homes a la recerca de Déu. Ot, Hugó, Maiol, Odiló i Pere el Venerable, ser uns homes que excel·liren en santedat i en capacitat organitzativa i que feren del monestir de Cluny un centre de reforma monàstica. Van afavorir els valors centrats en l’Evangeli i en la dimensió poètica i artística de la vida.
Tant al segle Xè, com al XXIè, als monestirs (a Cluny o a Montserrat) els monjos trobem en Crist la llum que il·lumina les nostres foscors i l’alegria en el camí de la fe. I també l’amor gratuït dels uns als altres. Un amor sense fronteres, sense barreres, sense límits! Un amor com Jesús ens demana de tenir: “El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat” (Jo 1512).
Jesús ens exhorta, no a estimar de qualsevol manera, sinó tal i com ell ens estima. També Sant Benet ens presenta l’amor fratern com a fonament de la vida monàstica, quan en els instruments de les bones obres ens demana de “no abandonar la caritat” (RB 4,26)
L’abat Cassià Just escrivia: “no hi ha res tan bonic, com una comunitat en què les persones comencen a tindre’s confiança i a estimar-se. Per això el monaquisme ens és font de vida, ja que sempre que acollim els altres, siguin qui siguin, som acollits per Déu”.
És per mitjà de l’amor fratern i del servei mutu, que els monestirs (ahir i avui) esdevenen manifestació de la bondat i de la misericòrdia de Déu. I és també amb el silenci (en un món tan ple de soroll!) que aprenem a descobrir Déu present en la nostra vida.
Un apotegma dels Pares del desert, conta que un pelegrí preguntà a un monjo que estava traient aigua del pou: Què aprens en la teua vida de silenci? El monjo li respongué: mira al fons del pou. Què hi veus? El caminant mirà a dins del pou i contestà: només veig una mica d’aigua. El monjo tornà a dir-li al pelegrí: contempla el silenci del cel i de les muntanyes que hi ha al voltant del monestir. 
Després d’això, el monjo li digué: ara torna a mirar a dins del pou i digues que hi veus. Ara hi veig el meu rostre reflectit en la superfície de l’aigua, respongué l’home. I el monjo digué: això és, germà meu, el que jo aprenc en la meva vida de silenci. Vaig començar reconeixent el meu rostre reflectit en el fons del pou sempre que venia a traure aigua. Després, de mica en mica, vaig anar descobrint allò que hi ha més a baix de la superfície de l’aigua, fins a veure les algues que creixen al fons del pou. I en els dies en què la llum del sol ho permet i l’aigua és especialment cristal·lina, arribo a veure també les pedretes del fons i fins les restes d’un càntir trencat i oblidat, que va caure fa molts anys. Em preguntaves, continuà el monjo, què aprenc del silenci? Aquesta és la meva resposta: vull descobrir la profunditat de la meva ànima, el racó més fondo del meu cor i de la meva pròpia vida. Vaig vindre al monestir buscant Déu, perquè sabia que ell m’envoltava amb la seva presència. I cada dia veig amb més claredat, que Déu també està en el més profund del pou, com algú que dóna sentit, llum i vida a tots els qui miren l’interior del propi pou, amb el desig de buscar-lo.
En un món caracteritzat per les preses i pel neguit, el silenci ens acosta a Déu, als altres i a un mateix. Perquè el silenci no és mutisme ni absència de soroll, sinó aquella actitud que ens mostra allò que hi ha al nostre interior i que ens ajuda a descobrir Déu en els altres.
És així com els monjos (ahir i avui) en el silenci, la pregària i el servei, en l’acolliment dels hostes i en el treball, fem del monestir una família, una escola de comunió fraterna, com ho va ser la comunitat de Cluny. Una comunitat on l’amor ha de ser el centre de les nostres relacions i de la nostra vida. Perquè és sobretot vivint l’amor ferventíssim, que ens mena a fer camí en “la dolcesa de l’amor” (Pròleg 49) que farem del nostre món un espai més humà i més solidari, sobretot ara, en aquests moments de dificultats.
Que la pregària dels sants abats de Cluny, Ot, Maiol, Hugó, Odiló i Pere el Venerable, ens encoratgin a ser fidels a la vocació rebuda, tant monjos com pelegrins que ara concelebrem l’Eucaristia ací a Montserrat.
Homilia del P. Josep-Miquel en la memòria dels sants abats de Cluny
Sentiria una profunda pena si algun dels meus germans més humils, pobres, desvalguts, perquè ell es troba, o creu trobar-se al marge de l’Església i perquè jo sóc monjo sacerdot catòlic, pensés que jo no li sóc ni un amic ni un camarada per a ell. Que mai no m’he interessat per ell. Que ell no m’interessa gens…! En part, per ajudar-lo a desfer aquesta impressió, jo vull viure pobrament; esmerçar tota la meva pobra vida a pensar en ells, estimar-los, pregar per ells, portar-los a la meva ànima i, com en el misteri eucarístic, també en el meu cos, per incorporar-los al Crist, que es féu pobre i que prometé d’estar sempre present en l’Església i en els pobres fins a la fi del món. Massa conscient de la meva limitació i pobresa, jo no puc pas pretendre (i qui ho pot pretendre, això?) de poder estar al costat de cada obrer, de cada pobre, de cada miseriós, compartint amb ell el treball, la humiliació, l’abandó, la vida que ell viu. Per això he escollit la vida monàstica, i ara la vida eremítica en gran pobresa, perquè Déu em va fer entendre que així puc compartir millor la sort dels meus germans més humils, materialment i espiritualment més necessitats. Perquè crec en la comunió dels Sants; i aquests meus entren de ple (molt més que els ‘justos’ i els ‘satisfets’) dins d’aquesta comunió dels ‘sants’: perquè ells, tot ignorant-ho, estan identificats al Crist per Ell mateix.
