Sentiria una profunda pena si algun dels meus germans més humils, pobres, desvalguts, perquè ell es troba, o creu trobar-se al marge de l’Església i perquè jo sóc monjo sacerdot catòlic, pensés que jo no li sóc ni un amic ni un camarada per a ell. Que mai no m’he interessat per ell. Que ell no m’interessa gens…! En part, per ajudar-lo a desfer aquesta impressió, jo vull viure pobrament; esmerçar tota la meva pobra vida a pensar en ells, estimar-los, pregar per ells, portar-los a la meva ànima i, com en el misteri eucarístic, també en el meu cos, per incorporar-los al Crist, que es féu pobre i que prometé d’estar sempre present en l’Església i en els pobres fins a la fi del món. Massa conscient de la meva limitació i pobresa, jo no puc pas pretendre (i qui ho pot pretendre, això?) de poder estar al costat de cada obrer, de cada pobre, de cada miseriós, compartint amb ell el treball, la humiliació, l’abandó, la vida que ell viu. Per això he escollit la vida monàstica, i ara la vida eremítica en gran pobresa, perquè Déu em va fer entendre que així puc compartir millor la sort dels meus germans més humils, materialment i espiritualment més necessitats. Perquè crec en la comunió dels Sants; i aquests meus entren de ple (molt més que els ‘justos’ i els ‘satisfets’) dins d’aquesta comunió dels ‘sants’: perquè ells, tot ignorant-ho, estan identificats al Crist per Ell mateix.

Del llibre d’Esteva Humet, L’ermità. Vivències i records d’un pare del desert del s. XX: Estanislau M. LLopart