Són dignes de menció especial les diverses iniciatives amb vista a establir la vida contemplativa, amb les quals alguns, tot mantenint els elements essencials de la institució monàstica, malden per implantar la riquíssima tradició del propi ordre, i d’altres retornen a les formes més simples del monaquisme antic; tanmateix, tots s’han d’esforçar per cercar una real adaptació a les condicions locals. Ja que la vida contemplativa pertany a la plenitud de la presència de l’Església, cal que sigui establerta arreu.

Ad Gentes, n. 18.

Aquell qui escolta atentament les pregàries a les misses dels monestirs, descobreix la percepció i el judici que és fruit del tracte quotidià amb la Paraula de Déu: crisis econòmica, potencial de violència en els videojocs, canvi climàtic i moltes altres. Res és aliè a la pregària monàstica. Cada visitant, cada hoste del monestir percep com els consagrats prenen seriosament  la seva pertinença a la humanitat, com comparteixen les alegries i els sofriments de la gent, com no són aliens al que mou i commou als nostres contemporanis. La mateixa preocupació i atenció, el mateix amor amb que preparen les litúrgies, determina també el tracte dels monjos amb els seus contemporanis.

Quina és l’arrel d’aquesta cura? Una màxima vital dels benedictins és tractar de viure cada dia, cada hora davant la presència de Déu, sota la mirada de Jesucrist: “L’home ha de comptar que Déu l’observa tothora des del cel i que en tot lloc les seves accions són presents a la mirada de la divinitat i reportades en tot moment pels àngels” (RB 7:13). Això succeeix amb especial consciencia quan es reuneixen a l’església per al culte diví. Però no només allí, sinó al mig dels esdeveniments i trobades de cada dia, san Benet ensenya als seus monjos a reconèixer en cada ésser humà la presència de Déu, ja que cadascú ha estat creat a imatge i semblança d’Ell. Per això tots els hostes del monestir han de ser rebuts com el mateix Crist. Amb la mateixa diligència, amb el mateix cel de caritat, amb el mateix respecte. 

Manuela Sheiba, monja benedictina del monestir de Alexanderdorf, Alemanya

El trobament amb el Senyor Ressuscitat és sempre una experiència única. Una experiència a compartir, com ho van fer els dos deixebles que s’encaminaven a Emaús aquell primer diumenge (Lc 24:13ss) Som els testimonis de la resurrecció del Senyor (tots els qui compartim un mateix baptisme) els qui hem de fer possible al si de les Esglésies cristianes, un nou camí d’Emaús. Un nou trobament amb Jesús i amb els germans. Un nou diàleg fratern i una nova experiència de fe, en la qual puguem reconèixer en la fracció del pa i en les Escriptures, la força i el camí de la unitat. És això el que intentem celebrar i renovar en aquest octavari de pregàries per la unió dels cristians, que avui comencem. Des de la diversitat i el respecte. No des de l’uniformisme.

Els cristians hem de proclamar que la força de la nostra fe es manifesta en els testimonis, en aquells que compartim l’experiència de la resurrecció del Senyor. I no només amb paraules, sinó amb la pròpia vida. Perquè els dos caminants d’Emaús no llegiren un text, sinó que escoltaren la veu de Jesús que abrusava els seus cors. Hem de ser conscients, que és el Senyor qui transforma i renova la nostra fe, tan sovint vacil·lant. I és el Senyor qui renova i enforteix la vida, tan fràgil, de les Esglésies cristianes, encara dividides per malentesos i conflictes de tota mena.

L’Ecumenisme, un dels grans fruits del Vaticà II, ens ensenya que l’Església que Jesús va fonamentar sobre Pere i Pau i els altres Apòstols, ha de ser una, com ho solia repetir el bon papa Joan XXIII: “és molt més el que ens uneix, que allò que ens separa”. Per això hem de superar les dificultats i les raons històriques, sociològiques i doctrinals que han produït la divisió de l’Església. I això només ho podrem fer des de la pregària,  amb una actitud d’obertura i d’acolliment sincer i amable, dels uns i dels altres.

Des dels monestirs d’Orient i d’Occident, arrelats en la tradició dels Pares del desert i en la Sagrada Escriptura, els monjos hem de fer possible un nou diàleg, basat en la fraternitat i en la pregària. Un diàleg obert i sincer, que tingui més en compte allò que ens uneix que allò que ens separa, per superar així, els entrebancs que van sorgir amb el Cisma d’Orient i posteriorment el segle XVI, amb la Reforma

Fa uns anys, la mare Teresa de Calcuta i el G. Roger de Taizé, van escriure aquesta pregària per la unitat dels cristians: “Oh Pare de tothom. Vós ens demanàreu de fer arribar el vostre amor on els pobres són humiliats, la vostra alegria, on el poble està abatut, la vostra reconciliació, on els homes estan dividits: el pare amb el fill, el marit amb la muller, la mare amb la filla, el creient amb el qui no pot creure, el cristià amb el seu germà cristià no estimat. Vós ens obriu el camí perquè el cos ferit de  Jesucrist, la vostra Església, sigui llevat de comunió per als pobres d’aquesta terra i per a tota la família humana”.

Tant de bo que Crist, que és font de tota reconciliació, guareixi les nostres experiències de trencament i de divisions i enforteixi les nostres relacions humanes i eclesials, tan i tan fràgils! I tant de bo que el record i l’exemple del papa Pau VIè i del patriarca Atenàgores, el 7 de desembre de 1.965, aixecant les excomunions mútues, ens ajudi a fer dels grans de blat dispersos, un sol pa d’olor agradable, com ho pregava una antiga anàfora. Preguem-ho així nosaltres, en acostar-nos a l’altar, per participar del pa i del vi de la unitat.

La unitat dels cristians desitjada pel Senyor, hauria de ser possible, tot fent realitat aquell pensament de Pascal: “El cor té raons que la raó no comprèn”. Perquè la unitat desitjada pel cor de l’Església, és més forta que la raó dels enfrontaments.

“Quedeu-vos amb nosaltres”. Tant de bo que sapiguem descobrir en Jesús, que seu amb nosaltres en la fracció del pa, la força de la unitat, del perdó i de l’amor. La força per esdevenir germans. La força perquè totes les Esglésies Cristianes arribem a compartir una mateixa fe i una mateixa caritat.

Homilia del P. Josep-Miquel en el inici dels 8 dies de pregària per la unitat dels cristians

Quan el monjo viu habitualment atent a la presència i a l’acció de l’Esperit Sant, conscient que tot el que fa i viu es transforma, per mitjà de la vida monàstica, en una col·laboració positiva a l’obra de Déu en ell, la seva fidelitat a Déu i a les persones, a l’Evangeli i a la Regla, queda fermament assegurada. Aleshores el monestir se li converteix en obrador de l’art espiritual: tots els deures monàstics li serveixen com instruments de bones obres; les diverses circumstàncies que se li presenten són noves ocasions d’aprenentatge o de més gran perfeccionament en l’art del ben obrar, que li permet de col·laborar, modestament però sincerament, a la gran Obra de Déu que l’Esperit Sant va portant a terme en la intimitat del cor.

Gabriel Mª Brasó, Servir en l’amor.

L’acció de convertir-se és important, perquè la vida monàstica és una Conversio morum, com diu la Regla de sant Benet, un canvi de conducta, de mentalitat. En el fons, el títol d’aquest llibre, Un altre forma de viure, expressa bé aquest moviment que sempre ha d’intentar-se a la vida, en els comportaments i en la manera de pensar. La conversió, que és el gran repte del cristianisme, ocupa un lloc central en la vida monàstica. A això s’afegeix l’avui meravellós, el converteix-te “cada dia”, és a dir, intenta aquest camí com si fos la primera vegada. Hi ha una sentència dels Pares molt bella: «Algú preguntà a un ancià: “Què feu els monjos en el desert?” I ell respongué: “Caiem i ens aixequem, caiem i després ens tornem a aixecar, altra vegada caiem i ens tornem a aixecar novament”» Aquest tornar a aixecar-se és la conversió que el monjo intenta un dia rere l’altre. Es podria definir el monjo  com el que sempre tendeix a convertir-se de nou, com si ho decidís en aquell mateix moment: «Avui començo de nou: començo de nou a convertir-me, començo de nou la vida cristiana, començo de nou a voler ser el que me he posat com a objectiu al sotmetre’m a una Regla monàstica i al viure amb els germans». Aquesta dinàmica provoca en el monjo una inquietud incessant. Moltes sentències dels Pares del Desert refereixen aquesta anècdota: « Se li va preguntar a un monjo ancià, apunt de morir, què estava fent, perquè en el llit de mort se’l veia sorrut i movent els llavis. La seva resposta fou: “Intento convertir-me de nou”» Això és precisament la vida monàstica.

Enzo Bianchi, Otra forma de vivir. Paradojas de la vida monástica.