La riquesa d’una comunitat consisteix en el fet que cada persona té una inquietud determinada, un do, està disposada per a una cosa concreta, i això fa que, si hi ha llibertat a la comunitat – com és en el nostre cas -, cada germana pugui desenvolupar aquest do i així s’enriqueixi el conjunt. El fet mateix de la solidaritat amb el món dels pobres no ha nascut del no-res, perquè ja hi havia una monja, la germana Antònia, que tenia molta relació amb ells; durant molts anys, aquí es repartien entrepans, menjar i roba, i quan ella es va fer gran, jo vaig agafar-ne el relleu, d’una altra manera i amb una mentalitat diferent. Hi ha també una comunitat de laics, molt vinculada al monestir, que participa de la nostra litúrgia i sobretot de l’eucaristia. D’aquí va sorgir ja fa molt de temps un grup «d’ajuda fraterna», perquè creiem que l’eucaristia i solidaritat no es poden separar. Sempre hem volgut estar obertes a les necessitats que es presenten. Juntament amb ells organitzem algunes activitats, conferències, recessos,…

El fet que el nostre monestir estigui a la ciutat li dóna una connotació diferent dels que són a la muntanya o en un poble; és important el vot d’estabilitat que fem els benedictins, és el vot de pertànyer a un monestir per sempre, i això ens vincula molt fortament al lloc on està situat el monestir. El pare Miquel Estradé, monjo de Motserrat, deia: «Feliços els monjos que tenen un poble i feliç el poble que té uns monjos».

D’una entrevista a la monja benedictina Catalina Terrats, del monestir de sant Pere de les Puel·les de Barcelona, al llibre Monjes de Laia de Ahumada.