Desert i Espiritualitat

Posted on by

Li vaig demanar sobre els motius que el van portar a fer-se monjo i perquè havia abandonat les comoditats d’Alexandria pel rigor del clima del desert.

— Molta gent pensa que venim al desert per castigar-nos, perquè fa calor, no hi ha aigua i viure aquí és difícil – digué el Pare Dioscuros –. Però no és cert. Venim perquè estimem aquest lloc.

— Què pot estimar-se del desert?

— Estimem la pau, el silenci [...] Un pot pregar en qualsevol part. Ja se sap que Déu està a tot arreu i se’l pot trobar en qualsevol lloc. –Assenyalà vers les dunes i la foscor de l’exterior i digué –: Però en el desert, en l’atmosfera neta i pura del desert, en el silenci… Un es troba amb si mateix.

Darlymple, Desde el monte santo

Humilitat dels Pares del desert

Posted on by

Un dia, l’abat Arseni demanà consell a un ancià egipci. Algú el va veure i li digué: «Pare Arseni, perquè tu, amb el teu gran coneixement del grec i del llatí, preguntes a un pagès com aquest sobre els teus pensaments?». I l’abat Arseni li respongué: «És cert que he adquirit coneixements de llatí i grec, però encara no he après ni tan sols l’alfabet d’aquest camperol».

Pobresa

Posted on by

Sentiria una profunda pena si algun dels meus germans més humils, pobres, desvalguts, perquè ell es troba, o creu trobar-se al marge de l’Església i perquè jo sóc monjo sacerdot catòlic, pensés que jo no li sóc ni un amic ni un camarada per a ell. Que mai no m’he interessat per ell. Que ell no m’interessa gens…! En part, per ajudar-lo a desfer aquesta impressió, jo vull viure pobrament; esmerçar tota la meva pobra vida a pensar en ells, estimar-los, pregar per ells, portar-los a la meva ànima i, com en el misteri eucarístic, també en el meu cos, per incorporar-los al Crist, que es féu pobre i que prometé d’estar sempre present en l’Església i en els pobres fins a la fi del món. Massa conscient de la meva limitació i pobresa, jo no puc pas pretendre (i qui ho pot pretendre, això?) de poder estar al costat de cada obrer, de cada pobre, de cada miseriós, compartint amb ell el treball, la humiliació, l’abandó, la vida que ell viu. Per això he escollit la vida monàstica, i ara la vida eremítica en gran pobresa, perquè Déu em va fer entendre que així puc compartir millor la sort dels meus germans més humils, materialment i espiritualment més necessitats. Perquè crec en la comunió dels Sants; i aquests meus entren de ple (molt més que els ‘justos’ i els ‘satisfets’) dins d’aquesta comunió dels ‘sants’: perquè ells, tot ignorant-ho, estan identificats al Crist per Ell mateix.

Del llibre d’Esteva Humet, L’ermità. Vivències i records d’un pare del desert del s. XX: Estanislau M. LLopart

 

Actitud davant la Pregària

Posted on by

Hem d’anar a la pregària com si tot només depengués de cadascuna de nosaltres: preparació dels llibres, unitat i atenció. St Benet ens parla també de la pregària personal, és molt sobri en parlar-ne, no proposa cap mètode. Recomana pregar amb humilitat i donació pura, evitar de parlar molt, puresa de cor i llàgrimes de compunció. Recordem el ric contingut que té la humilitat en el capítol VII: és el sentit de la proximitat de Déu que provoca en nosaltres l’atenció amorosa i constant, plena de reverència i d’abandó total a la seva voluntat. Una devoció pura vol dir una dedicació de tot l’ésser, quan la pregària esdevé de foc, segons l’expressió de Cassià. La puresa de cor és també una expressió molt estimada per la tradició monàstica i es refereix al punt culminant del treball d’alliberament i de purificació, quan el cor esdevé lliure de tota servitud i de tota idolatria.

Montserrat Viñas, Abadessa del monestir de Sant Benet de Montserrat, de La litúrgia en St. Benet com a camí per viure l’Evangeli, QVC 246

“L’Ésser” del monjo

Posted on by

Si la pregària perpetua, el diàleg amb Déu de tu a tu i la lloança divina, ha de ser el marc natural de la vida monàstica, el monjo és capaç de viure dins aquest ambient, perquè la seva vida transcorre en presència del Senyor, lloant Déu com el seu Creador, servint-lo com el seu Mestre, i amant-lo com al seu Pare. Per tot això, la Vida monàstica que vol donar una resposta a la recerca de Déu en el món d’avui, fa del monjo una persona que només existeix per al Déu viu, una persona en la que tota la vida es resumeix en el verb “ésser”, prenent en conseqüència, fins a les seves últimes obligacions, aquesta afirmació de ser cristians que col·laboren activament en la construcció del món, però en el silenci, oferint a tots un reflex de la tendresa i la bondat de Déu.

Llorenç Alsina

Vida monàstica als paísos de missió

Posted on by

Són dignes de menció especial les diverses iniciatives amb vista a establir la vida contemplativa, amb les quals alguns, tot mantenint els elements essencials de la institució monàstica, malden per implantar la riquíssima tradició del propi ordre, i d’altres retornen a les formes més simples del monaquisme antic; tanmateix, tots s’han d’esforçar per cercar una real adaptació a les condicions locals. Ja que la vida contemplativa pertany a la plenitud de la presència de l’Església, cal que sigui establerta arreu.

Ad Gentes, n. 18.

La vida espiritual, abans que res, és vida

Posted on by

No és quelcom per a ser sabut o per a ser estudiat, sinó per a ser viscut. Com tota mena de vida, emmalalteix i es mor si hom la desarrela de l’element que li és propi. La gràcia ha estat empeltada a la nostra naturalesa, i l’Esperit Sant, amb la seva presència i amb la seva acció, ens santifica. La vida espiritual, doncs, no és una vida que hagi estat arrencada de la seva condició humana i trasplantada al reialme angèlic. Vivim com  a persones espirituals quan vivim com a persones que busquen Déu. Per tal de ser espirituals cal que siguem humans. I, si per demostrar-ho no n’hi hagués prou amb la infinitat de proves tretes de la teologia, amb la prova de l’Encarnació n’hi hauria de sobres. Per què Crist és féu home si no per salvar els homes unint-los a Déu mitjançant la seva sagrada humanitat? Jesús visqué una vida ordinària com la de la gent del seu temps per tal de santificar la vida dels homes de tots els temps. Si volem ser espirituals, doncs, visquem primer normalment.

Thomas Merton, Pensaments en la Solitud

Hospitalitat i Vida Monàstica

Posted on by

Aquell qui escolta atentament les pregàries a les misses dels monestirs, descobreix la percepció i el judici que és fruit del tracte quotidià amb la Paraula de Déu: crisis econòmica, potencial de violència en els videojocs, canvi climàtic i moltes altres. Res és aliè a la pregària monàstica. Cada visitant, cada hoste del monestir percep com els consagrats prenen seriosament  la seva pertinença a la humanitat, com comparteixen les alegries i els sofriments de la gent, com no són aliens al que mou i commou als nostres contemporanis. La mateixa preocupació i atenció, el mateix amor amb que preparen les litúrgies, determina també el tracte dels monjos amb els seus contemporanis.

Quina és l’arrel d’aquesta cura? Una màxima vital dels benedictins és tractar de viure cada dia, cada hora davant la presència de Déu, sota la mirada de Jesucrist: “L’home ha de comptar que Déu l’observa tothora des del cel i que en tot lloc les seves accions són presents a la mirada de la divinitat i reportades en tot moment pels àngels” (RB 7:13). Això succeeix amb especial consciencia quan es reuneixen a l’església per al culte diví. Però no només allí, sinó al mig dels esdeveniments i trobades de cada dia, san Benet ensenya als seus monjos a reconèixer en cada ésser humà la presència de Déu, ja que cadascú ha estat creat a imatge i semblança d’Ell. Per això tots els hostes del monestir han de ser rebuts com el mateix Crist. Amb la mateixa diligència, amb el mateix cel de caritat, amb el mateix respecte. 

Manuela Sheiba, monja benedictina del monestir de Alexanderdorf, Alemanya