Aquell qui escolta atentament les pregàries a les misses dels monestirs, descobreix la percepció i el judici que és fruit del tracte quotidià amb la Paraula de Déu: crisis econòmica, potencial de violència en els videojocs, canvi climàtic i moltes altres. Res és aliè a la pregària monàstica. Cada visitant, cada hoste del monestir percep com els consagrats prenen seriosament  la seva pertinença a la humanitat, com comparteixen les alegries i els sofriments de la gent, com no són aliens al que mou i commou als nostres contemporanis. La mateixa preocupació i atenció, el mateix amor amb que preparen les litúrgies, determina també el tracte dels monjos amb els seus contemporanis.

Quina és l’arrel d’aquesta cura? Una màxima vital dels benedictins és tractar de viure cada dia, cada hora davant la presència de Déu, sota la mirada de Jesucrist: “L’home ha de comptar que Déu l’observa tothora des del cel i que en tot lloc les seves accions són presents a la mirada de la divinitat i reportades en tot moment pels àngels” (RB 7:13). Això succeeix amb especial consciencia quan es reuneixen a l’església per al culte diví. Però no només allí, sinó al mig dels esdeveniments i trobades de cada dia, san Benet ensenya als seus monjos a reconèixer en cada ésser humà la presència de Déu, ja que cadascú ha estat creat a imatge i semblança d’Ell. Per això tots els hostes del monestir han de ser rebuts com el mateix Crist. Amb la mateixa diligència, amb el mateix cel de caritat, amb el mateix respecte. 

Manuela Sheiba, monja benedictina del monestir de Alexanderdorf, Alemanya