Si la pregària perpetua, el diàleg amb Déu de tu a tu i la lloança divina, ha de ser el marc natural de la vida monàstica, el monjo és capaç de viure dins aquest ambient, perquè la seva vida transcorre en presència del Senyor, lloant Déu com el seu Creador, servint-lo com el seu Mestre, i amant-lo com al seu Pare. Per tot això, la Vida monàstica que vol donar una resposta a la recerca de Déu en el món d’avui, fa del monjo una persona que només existeix per al Déu viu, una persona en la que tota la vida es resumeix en el verb “ésser”, prenent en conseqüència, fins a les seves últimes obligacions, aquesta afirmació de ser cristians que col·laboren activament en la construcció del món, però en el silenci, oferint a tots un reflex de la tendresa i la bondat de Déu.

Llorenç Alsina