Li vaig demanar sobre els motius que el van portar a fer-se monjo i perquè havia abandonat les comoditats d’Alexandria pel rigor del clima del desert.

— Molta gent pensa que venim al desert per castigar-nos, perquè fa calor, no hi ha aigua i viure aquí és difícil – digué el Pare Dioscuros –. Però no és cert. Venim perquè estimem aquest lloc.

— Què pot estimar-se del desert?

— Estimem la pau, el silenci [...] Un pot pregar en qualsevol part. Ja se sap que Déu està a tot arreu i se’l pot trobar en qualsevol lloc. –Assenyalà vers les dunes i la foscor de l’exterior i digué –: Però en el desert, en l’atmosfera neta i pura del desert, en el silenci… Un es troba amb si mateix.

Darlymple, Desde el monte santo

Hem d’anar a la pregària com si tot només depengués de cadascuna de nosaltres: preparació dels llibres, unitat i atenció. St Benet ens parla també de la pregària personal, és molt sobri en parlar-ne, no proposa cap mètode. Recomana pregar amb humilitat i donació pura, evitar de parlar molt, puresa de cor i llàgrimes de compunció. Recordem el ric contingut que té la humilitat en el capítol VII: és el sentit de la proximitat de Déu que provoca en nosaltres l’atenció amorosa i constant, plena de reverència i d’abandó total a la seva voluntat. Una devoció pura vol dir una dedicació de tot l’ésser, quan la pregària esdevé de foc, segons l’expressió de Cassià. La puresa de cor és també una expressió molt estimada per la tradició monàstica i es refereix al punt culminant del treball d’alliberament i de purificació, quan el cor esdevé lliure de tota servitud i de tota idolatria.

Montserrat Viñas, Abadessa del monestir de Sant Benet de Montserrat, de La litúrgia en St. Benet com a camí per viure l’Evangeli, QVC 246

No és quelcom per a ser sabut o per a ser estudiat, sinó per a ser viscut. Com tota mena de vida, emmalalteix i es mor si hom la desarrela de l’element que li és propi. La gràcia ha estat empeltada a la nostra naturalesa, i l’Esperit Sant, amb la seva presència i amb la seva acció, ens santifica. La vida espiritual, doncs, no és una vida que hagi estat arrencada de la seva condició humana i trasplantada al reialme angèlic. Vivim com  a persones espirituals quan vivim com a persones que busquen Déu. Per tal de ser espirituals cal que siguem humans. I, si per demostrar-ho no n’hi hagués prou amb la infinitat de proves tretes de la teologia, amb la prova de l’Encarnació n’hi hauria de sobres. Per què Crist és féu home si no per salvar els homes unint-los a Déu mitjançant la seva sagrada humanitat? Jesús visqué una vida ordinària com la de la gent del seu temps per tal de santificar la vida dels homes de tots els temps. Si volem ser espirituals, doncs, visquem primer normalment.

Thomas Merton, Pensaments en la Solitud

L’espiritualitat no és una part de la vida, sinó que tota la vida és guiada per l’Esperit Sant. Comprèn també l’acció, acomplerta sota el seu impuls. La referència originària en la nostra espiritualitat és Jesús, la conversió a Ell i al seu seguiment. El cristià, per tenir una experiència personal de Jesús, ha de viure en perenne comunió amb Ell. La pregària personal i litúrgica el condueix de mica en mica a arribar a una comprensió contemplativa de la realitat, que li permet reconèixer Déu sempre i en tots, de contemplar-lo en cada rostre humà. És una espiritualitat encarnada.

Per mitjà de l’Esperit, Déu entra en intimitat amb la persona i penetra, cada vegada més, en el món humà. L’Esperit converteix les accions del cristià en deïformes, és a dir, en sintonia amb la manera de pensar, d’estimar i d’obrar divins.

Per créixer espiritualment i copsar la vocació, el que Crist espera de cadascú, cal cercar espais de soledat i silenci. L’experiència de la soledat revela una veritat fonamental sobre nosaltres mateixos: que, sols, som incomplets. Contràriament a la percepció dominant de gran part de la societat occidental, no som éssers autosuficients, independents. La soledat revela que no puc viure, existir per mi mateix. Només existeixo per les meves relacions amb els altres. Sol, em moro.

La soledat revela un buit, una mancança en el més profund del meu ésser. Aquesta soledat cal viure-la com un accés a la soledat de Crist en la seva mort. La veritat més profunda de nosaltres mateixos és que no estem sols. En el punt més profund del meu ésser hi ha Déu, que em dóna vida en abundància. El coneixement profund d’un mateix no revela l’ésser solitari de la modernitat, sinó l’únic l’existència del qual és inseparable de Déu que ens està donant contínuament la vida. Si assolim entrar en aquest desert i trobar-hi Déu, serem lliures per estimar gratuïtament, lliurement, sense domini ni manipulació.

Per conrear l’espiritualitat, hem de crear un entorn en el qual puguem parlar i escoltar, alegrar-nos i estar en silenci. No hi ha amistat amb Déu sense silenci. Si no hem après a aturar-nos, a estar en silenci i a escoltar a l’altre, romandrem tancats en el nostre petit món, del qual som el centre i els únics habitants reals. En el silenci, fem el meravellós i alliberador descobriment que no som déus, sinó precisament criatures.

Francesc Torralba, Foc nou, desembre 2011, p. 37