En una reunió de mestres de novicis d’Espanya en la que vaig poder assistir com invitat a l’abadia cistercenca de Viaceli a Cóbreces (Santander), es va poder constatar que el que molts joves vénen a buscar avui en dia als monestirs és la “mística” i una vida que els simplifiqui l’existència, ja que les nostres ciutats tendeixen a complicar-nos-la d’una manera exagerada.

    La nostra societat europea, que cada cop més, és incapaç d’educar en la cultura religiosa i en l’espiritualitat els nois que comencen a obrir-se en el camí de la vida, crea joves amb una buidor existencial cada vegada més grossa. Aquests nois i noies, als quals s’ha invertit tanta saviesa pedagògica i tants de diners en educació, ara tenen la impressió que els falta el més important: un sentit global de la vida, una experiència forta de plenitud i el desig d’experimentar quelcom d’etern que doni consistència a la lleugeresa de l’ésser.

    A aquest sentiment hi donen resposta l’oració i la contemplació. En aquests nivells de la pregària, no podem estendre’ns massa; valdria més callar que explicar, perquè, o bé és quelcom que s’experimenta o bé un no ho pot comprendre. I quan algú sent parlar d’aquests temes i no e1s entén, li poden passar diverses coses: marejar-se o avorrir-se, cosa que jo no desitjo a cap dels meus lectors. Per tant, parlarem breument de l’oració i encara més parcament de la contemplació.

    En la oratio la lectura, amb els sentiments que provoca l’Esperit Sant en el nostre interior, esdevé expressió dels propis anhels, dels desigs més íntims, de les pròpies pors i angoixes, i es converteixen en un diàleg amb un Tu, que és el tu de Déu, el tu de Crist. Etimològicament la paraula llatina oratio significa “discurs” abans que voler dir “oració”; i això també ens pot ajudar a explicar què és l’oració. Perquè, quan algú se sent “agafat” per la Paraula, té necessitat d’expressar-se, de comunicar espontàniament aqueixa experiència amb cants, amb salms, amb la dansa, la música o qualsevol art.

    Quan en la lectura de la Bíblia o d’alguna lectura espiritual es passa a la contemplatio, és quan un ja no percep que al davant té un llibre i unes lletres, sinó que sent la presència de Crist o de Déu, a través de l’Esperit Sant, i ja no pot dubtar d’aqueixa presència. Les paraules sobren, i només el silenci –habitat per la presència de l’Amat– pot convertir-se en l’expressió més diàfana de comunió i d’unió.

    No sempre que un prega exerceix la oratio, però el cultiu habitual de la pregària la fa cada vegada més fàcil. Arribar a la contemplatio ja és quelcom menys habitual (sobretot pels qui tot just comencen amb la pregaria) i és sempre rebut com un do gratuït de Déu, que un no pot guanyar o aconseguir, sinó que li ve regalat. quasi sempre inesperadament.

    I què vol dir la paraula “mística”? És senzillament l’experiència d’entrar en aqueix dinamisme de pregària, per mitjà de la qual Déu ens va modelant segons el seu projecte de salvació. Déu té un pla per a cada un de nosaltres, que no és més que el d’arribar a ser el que ja som en potencia, per mitjà de la nostra manera de ser, del nostre caràcter, de les nostres virtuts i debilitats: un aspecte ben concret, fet carn en el nostre viure quotidià, del Crist total, que el formen Jesús de Natzaret ressuscitat i la comunitat dels qui el segueixen, l’Església.

P. Antoni Pou