En la societat en la què vivim, jo crec quasi impossible de viure una experiència cristiana sense arrelar-se, cadascú a la seva manera, en una profunditat contemplativa. Per tant, el desert és l’expressió del que noslatres volem fer en la nostra vida quotidiana: volem cercar moments, pauses en el desert per a viure no en una pura solitud, sinó en l’escolta, en el diàleg amb Déu sol, per a ésser irradiats per ell.

Quan el rostre és resplendent per la contemplació del rostre de Déu, la gent se n’adona, quan vivim una certa experiència contemplativa, encara que no ho volguem, irradiem Déu entorn de nosaltres. I aquest és un dels pocs senyals de la presència de Déu en el món contemporani, en el qual certament hi ha una gran absència de signes de Déu, una gran absència del sagrat. La presència de Déu es revela a través d’aquells homes i d’aquelles dones que l’han arrelada dalt de la muntanya de la contemplació en el desert.

C. Mª Martini, La contemplazione