L’acció de convertir-se és important, perquè la vida monàstica és una Conversio morum, com diu la Regla de sant Benet, un canvi de conducta, de mentalitat. En el fons, el títol d’aquest llibre, Un altre forma de viure, expressa bé aquest moviment que sempre ha d’intentar-se a la vida, en els comportaments i en la manera de pensar. La conversió, que és el gran repte del cristianisme, ocupa un lloc central en la vida monàstica. A això s’afegeix l’avui meravellós, el converteix-te “cada dia”, és a dir, intenta aquest camí com si fos la primera vegada. Hi ha una sentència dels Pares molt bella: «Algú preguntà a un ancià: “Què feu els monjos en el desert?” I ell respongué: “Caiem i ens aixequem, caiem i després ens tornem a aixecar, altra vegada caiem i ens tornem a aixecar novament”» Aquest tornar a aixecar-se és la conversió que el monjo intenta un dia rere l’altre. Es podria definir el monjo  com el que sempre tendeix a convertir-se de nou, com si ho decidís en aquell mateix moment: «Avui començo de nou: començo de nou a convertir-me, començo de nou la vida cristiana, començo de nou a voler ser el que me he posat com a objectiu al sotmetre’m a una Regla monàstica i al viure amb els germans». Aquesta dinàmica provoca en el monjo una inquietud incessant. Moltes sentències dels Pares del Desert refereixen aquesta anècdota: « Se li va preguntar a un monjo ancià, apunt de morir, què estava fent, perquè en el llit de mort se’l veia sorrut i movent els llavis. La seva resposta fou: “Intento convertir-me de nou”» Això és precisament la vida monàstica.

Enzo Bianchi, Otra forma de vivir. Paradojas de la vida monástica.