— Molta gent pensa que venim al desert per castigar-nos, perquè fa calor, no hi ha aigua i viure aquí és difícil – digué el Pare Dioscuros –. Però no és cert. Venim perquè estimem aquest lloc.

— Què pot estimar-se del desert?

— Estimem la pau, el silenci [...] Un pot pregar en qualsevol part. Ja se sap que Déu està a tot arreu i se’l pot trobar en qualsevol lloc. –Assenyalà vers les dunes i la foscor de l’exterior i digué –: Però en el desert, en l’atmosfera neta i pura del desert, en el silenci… Un es troba amb si mateix.

Darlymple, Desde el monte santo

]]> http://monastica.cat/2015/04/desert-i-espiritualitat.html/feed 0 http://monastica.cat/2014/09/actitud-davant-la-pregaria.html http://monastica.cat/2014/09/actitud-davant-la-pregaria.html#comments Thu, 18 Sep 2014 15:58:18 +0000 Monjo http://monastica.cat/?p=367 Continue reading →]]> Hem d’anar a la pregària com si tot només depengués de cadascuna de nosaltres: preparació dels llibres, unitat i atenció. St Benet ens parla també de la pregària personal, és molt sobri en parlar-ne, no proposa cap mètode. Recomana pregar amb humilitat i donació pura, evitar de parlar molt, puresa de cor i llàgrimes de compunció. Recordem el ric contingut que té la humilitat en el capítol VII: és el sentit de la proximitat de Déu que provoca en nosaltres l’atenció amorosa i constant, plena de reverència i d’abandó total a la seva voluntat. Una devoció pura vol dir una dedicació de tot l’ésser, quan la pregària esdevé de foc, segons l’expressió de Cassià. La puresa de cor és també una expressió molt estimada per la tradició monàstica i es refereix al punt culminant del treball d’alliberament i de purificació, quan el cor esdevé lliure de tota servitud i de tota idolatria.

Montserrat Viñas, Abadessa del monestir de Sant Benet de Montserrat, de La litúrgia en St. Benet com a camí per viure l’Evangeli, QVC 246

Si la pregària perpetua, el diàleg amb Déu de tu a tu i la lloança divina, ha de ser el marc natural de la vida monàstica, el monjo és capaç de viure dins aquest ambient, perquè la seva vida transcorre en presència del Senyor, lloant Déu com el seu Creador, servint-lo com el seu Mestre, i amant-lo com al seu Pare. Per tot això, la Vida monàstica que vol donar una resposta a la recerca de Déu en el món d’avui, fa del monjo una persona que només existeix per al Déu viu, una persona en la que tota la vida es resumeix en el verb “ésser”, prenent en conseqüència, fins a les seves últimes obligacions, aquesta afirmació de ser cristians que col·laboren activament en la construcció del món, però en el silenci, oferint a tots un reflex de la tendresa i la bondat de Déu.

Llorenç Alsina

No és quelcom per a ser sabut o per a ser estudiat, sinó per a ser viscut. Com tota mena de vida, emmalalteix i es mor si hom la desarrela de l’element que li és propi. La gràcia ha estat empeltada a la nostra naturalesa, i l’Esperit Sant, amb la seva presència i amb la seva acció, ens santifica. La vida espiritual, doncs, no és una vida que hagi estat arrencada de la seva condició humana i trasplantada al reialme angèlic. Vivim com  a persones espirituals quan vivim com a persones que busquen Déu. Per tal de ser espirituals cal que siguem humans. I, si per demostrar-ho no n’hi hagués prou amb la infinitat de proves tretes de la teologia, amb la prova de l’Encarnació n’hi hauria de sobres. Per què Crist és féu home si no per salvar els homes unint-los a Déu mitjançant la seva sagrada humanitat? Jesús visqué una vida ordinària com la de la gent del seu temps per tal de santificar la vida dels homes de tots els temps. Si volem ser espirituals, doncs, visquem primer normalment.

Thomas Merton, Pensaments en la Solitud

Per què “els vostres deixebles no dejunen, com ho fem nosaltres i els fariseus?” (Mt 9:14-15) preguntaren a Jesús els deixebles de Joan. El dejuni sempre ha estat present al si de l’Església, com un valor important. Sant Joan Crisòstom mateix, diu que és un camí per obtenir el perdó.

Ara però, el dejuni és més recomanat fora de l’Església que a dintre d’ella. De fet, els metges diuen que menjar massa, és dolent per a la salut. I també ho diuen els professors, en constatar el fet que després d’un bon àpat, és molt difícil posar-se davant dels llibres. Entrenadors esportius, dietistes, nutricionistes o cardiòlegs, sovint prescriuen dietes molt severes, que els seus clients o pacients solen acceptar, tot i que de vegades no acaben de seguir-les al peu de la lletra. A la nostra societat, també hi ha una altra mena de dejuni la vaga de fam, entesa com un acte de protesta i de lluita, en contra d’una injustícia o d’una situació d’opressió.

En tots aquests casos, es tracta de renunciar a una part del menjar, en bé d’una vida més saludable, de l’esport, de l’estudi o per la defensa d’unes idees. En altres casos, el dejuni es fa per solidaritat, com la recent campanya de Mans Unides, per tal de sensibilitzar la societat, davant el problema de la pobresa. Fins i tot hi ha el dejuni per generositat i agraïment. M’ho contava una amiga que, amb un grup va anar a Mali, per portar medicaments. A la nit van trucar a la porta de la casa on s’hostatjava aquell grup. Era una família del poblat, el pare, seguit de la mare i dels fills, portaven un Bol de pasta de mill, que havien cuinat per a aquells estrangers. Era el sopar d’aquella família. No tenien res més per a aquella nit, però ho van donar tot, com a mostra d’agraïment a aquells que els havien portat els medicaments!

També Sant Benet a la seva Regla, demana que en els àpats, “el monjo no agafi mai un enfit” (RB 39:7) i que begui “amb moderació” (RB 40:6)

En la tradició cristiana, certament que el dejuni té un valor. Però no per si mateix, sinó en relació a un bé superior. Jesús mateix relativitzà el dejuni i ell mateix menja i beu amb publicans i pecadors, per la qual cosa va ser acusat de golut i bevedor.  I fins Sant Benet, a la Regla, demana que l’abat trenqui el dejuni “en atenció a l’hoste” (RB 53:10) que és sempre presència del Crist.

Per això, tot i la importància del dejuni, l’Evangeli que ha estat proclamat avui, subratlla més el fet de compartir l’àpat de festa, que el rigor o l’ascesi del dejuni. Perquè  “estaria bé que els convidats a un casament dejunessin mentre tenen el nuvi amb ell?” ( Mt 9:14-15) No seria una incongruència dejunar en una festa de casament? La presència del Senyor és sempre motiu de joia, perquè ens agermana i ens fa sentir fills d’un mateix Pare.

D’una Homilia del P. Josep-Miquel

El P. Josep Miquel que coneixia molt be a aquell novici i que el sabia massa rigorós, li va explicar que tots som pecadors, que hem d’estar sempre a punt per respondre a la crida del Senyor però que, humans com som, estem caient constantment… Però que l’ensenyament més important, i bonic a l’hora, del gran Pare dels monjos, sant Antoni Abat, gran lluitador contra les temptacions, era el d’haver-nos il·lustrat que la vida del monjo és un pas pel desert amb els ulls fits en la Terra Promesa. Que el que cal és que seguim essent FIDELS, abandonant-nos a Déu, perseverar i que en aquesta PERSEVERANÇA  s’esdevé el nostre progrés. Que cada dia tenim una nova oportunitat per, a cada caiguda, tornar-nos a aixecar. Que Déu Nostre Senyor és el Déu de les OPORTUNITATS, les oportunitats constants. Ofereix més oportunitats fins i tot, li digué, que El Corte Inglés.

El deixeble entengué el missatge del P. Josep Miquel, s’encomanà a Déu i va seguir en el seu camí de progressió.

Hi havia però un altre deixeble que era molt i molt indolent i que no s’esforçava gens ni mica en res del que feia. El P. Josep-Miquel volgué saber el perquè d’aquesta actitud tan negativa. Preguntat per ell, el deixeble amb molta malícia, li contestà:

- “He sabut el que aneu predicant respecte al nostre Déu com a Déu de les oportunitats, millor que El Corte Inglés…” – li feu amb cantarella.

- “Així que no cal que ens esforcem de cap de les maneres perquè ja tenim garantida la Salvació” – conclogué.

Disgustat i entristit per aquesta actitud, el bon P. Josep-Miquel li respongué:

- “És ben cert que el nostre Déu és misericordiós i que ens ofereix oportunitats constants. Però cal que vegi en nosaltres una actitud fidel, de perseverança i constància. Tal com aquella que observava santa Teresa de Jesús quan deia: “A Dios rogando y con el mazo dando”…” Perquè Ell sí que ho és de fidel i constant amb nosaltres i és per això que és cert que ens ofereix tota mena d’oportunitats, per descomptat moltes més que “El Corte Inglés”… “

I conclogué:

- “He dit OPORTUNITATS, no pas REBAIXES!… Així que, ves-te’n a El Corte Inglés,  a veure si allí poden fer de tu un bon monjo…”

G. David Valls

L’espiritualitat no és una part de la vida, sinó que tota la vida és guiada per l’Esperit Sant. Comprèn també l’acció, acomplerta sota el seu impuls. La referència originària en la nostra espiritualitat és Jesús, la conversió a Ell i al seu seguiment. El cristià, per tenir una experiència personal de Jesús, ha de viure en perenne comunió amb Ell. La pregària personal i litúrgica el condueix de mica en mica a arribar a una comprensió contemplativa de la realitat, que li permet reconèixer Déu sempre i en tots, de contemplar-lo en cada rostre humà. És una espiritualitat encarnada.

Per mitjà de l’Esperit, Déu entra en intimitat amb la persona i penetra, cada vegada més, en el món humà. L’Esperit converteix les accions del cristià en deïformes, és a dir, en sintonia amb la manera de pensar, d’estimar i d’obrar divins.

Per créixer espiritualment i copsar la vocació, el que Crist espera de cadascú, cal cercar espais de soledat i silenci. L’experiència de la soledat revela una veritat fonamental sobre nosaltres mateixos: que, sols, som incomplets. Contràriament a la percepció dominant de gran part de la societat occidental, no som éssers autosuficients, independents. La soledat revela que no puc viure, existir per mi mateix. Només existeixo per les meves relacions amb els altres. Sol, em moro.

La soledat revela un buit, una mancança en el més profund del meu ésser. Aquesta soledat cal viure-la com un accés a la soledat de Crist en la seva mort. La veritat més profunda de nosaltres mateixos és que no estem sols. En el punt més profund del meu ésser hi ha Déu, que em dóna vida en abundància. El coneixement profund d’un mateix no revela l’ésser solitari de la modernitat, sinó l’únic l’existència del qual és inseparable de Déu que ens està donant contínuament la vida. Si assolim entrar en aquest desert i trobar-hi Déu, serem lliures per estimar gratuïtament, lliurement, sense domini ni manipulació.

Per conrear l’espiritualitat, hem de crear un entorn en el qual puguem parlar i escoltar, alegrar-nos i estar en silenci. No hi ha amistat amb Déu sense silenci. Si no hem après a aturar-nos, a estar en silenci i a escoltar a l’altre, romandrem tancats en el nostre petit món, del qual som el centre i els únics habitants reals. En el silenci, fem el meravellós i alliberador descobriment que no som déus, sinó precisament criatures.

Francesc Torralba, Foc nou, desembre 2011, p. 37