L’ociositat és l’enemiga de l’ànima, i per això els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres també ben determinades en la lectura divina.
(RB 48:1)
Author Archives: Monjo
Per la Mare de Déu de Montserrat
Grabat del P. Oriol Diví
Bellesa i Vida Monàstica
El dejuni i la festa
Per què “els vostres deixebles no dejunen, com ho fem nosaltres i els fariseus?” (Mt 9:14-15) preguntaren a Jesús els deixebles de Joan. El dejuni sempre ha estat present al si de l’Església, com un valor important. Sant Joan Crisòstom mateix, diu que és un camí per obtenir el perdó.
Ara però, el dejuni és més recomanat fora de l’Església que a dintre d’ella. De fet, els metges diuen que menjar massa, és dolent per a la salut. I també ho diuen els professors, en constatar el fet que després d’un bon àpat, és molt difícil posar-se davant dels llibres. Entrenadors esportius, dietistes, nutricionistes o cardiòlegs, sovint prescriuen dietes molt severes, que els seus clients o pacients solen acceptar, tot i que de vegades no acaben de seguir-les al peu de la lletra. A la nostra societat, també hi ha una altra mena de dejuni la vaga de fam, entesa com un acte de protesta i de lluita, en contra d’una injustícia o d’una situació d’opressió.
En tots aquests casos, es tracta de renunciar a una part del menjar, en bé d’una vida més saludable, de l’esport, de l’estudi o per la defensa d’unes idees. En altres casos, el dejuni es fa per solidaritat, com la recent campanya de Mans Unides, per tal de sensibilitzar la societat, davant el problema de la pobresa. Fins i tot hi ha el dejuni per generositat i agraïment. M’ho contava una amiga que, amb un grup va anar a Mali, per portar medicaments. A la nit van trucar a la porta de la casa on s’hostatjava aquell grup. Era una família del poblat, el pare, seguit de la mare i dels fills, portaven un Bol de pasta de mill, que havien cuinat per a aquells estrangers. Era el sopar d’aquella família. No tenien res més per a aquella nit, però ho van donar tot, com a mostra d’agraïment a aquells que els havien portat els medicaments!
També Sant Benet a la seva Regla, demana que en els àpats, “el monjo no agafi mai un enfit” (RB 39:7) i que begui “amb moderació” (RB 40:6)
En la tradició cristiana, certament que el dejuni té un valor. Però no per si mateix, sinó en relació a un bé superior. Jesús mateix relativitzà el dejuni i ell mateix menja i beu amb publicans i pecadors, per la qual cosa va ser acusat de golut i bevedor. I fins Sant Benet, a la Regla, demana que l’abat trenqui el dejuni “en atenció a l’hoste” (RB 53:10) que és sempre presència del Crist.
Per això, tot i la importància del dejuni, l’Evangeli que ha estat proclamat avui, subratlla més el fet de compartir l’àpat de festa, que el rigor o l’ascesi del dejuni. Perquè “estaria bé que els convidats a un casament dejunessin mentre tenen el nuvi amb ell?” ( Mt 9:14-15) No seria una incongruència dejunar en una festa de casament? La presència del Senyor és sempre motiu de joia, perquè ens agermana i ens fa sentir fills d’un mateix Pare.
D’una Homilia del P. Josep-Miquel
Saviesa del desert
L’abat Poemen deia: “L’aigua es tova per naturalesa, mentre que la pedra és dura. Tanmateix, si suspens una ampolla plena d’aigua sobre una pedra, de manera que l’aigua caigui gota a gota, acabarà fent un forat en la pedra. De la mateixa manera, la Paraula de Déu es tendre, i el nostre cor dur. I quan la gent escolta la Paraula de Déu amb freqüència, els seus cors s’obren a l’amor de Déu”
Des del meu balcó
Una Dita del P. Josep-Miquel
Un novici estava molt atabalat perquè es sentia molt inconstant i va decidir començar una penitència molt rígida que incloïa uns dejunis molt severs. En veure’l tan capficat i cada cop més magre, posant fins i tot en perill la seva salut, el bon P. Josep Miquel va voler consolar-lo i li preguntà pel motiu de la seva tribulació. El deixeble li contestà que no era capaç de mantenir-se sense cap pecat, que sempre hi havia algun motiu o altre pel qual se sentia pecador, infidel a Déu i que d’aquesta manera mai podria arribar a ser monjo.
El P. Josep Miquel que coneixia molt be a aquell novici i que el sabia massa rigorós, li va explicar que tots som pecadors, que hem d’estar sempre a punt per respondre a la crida del Senyor però que, humans com som, estem caient constantment… Però que l’ensenyament més important, i bonic a l’hora, del gran Pare dels monjos, sant Antoni Abat, 
gran lluitador contra les temptacions, era el d’haver-nos il·lustrat que la vida del monjo és un pas pel desert amb els ulls fits en la Terra Promesa. Que el que cal és que seguim essent FIDELS, abandonant-nos a Déu, perseverar i que en aquesta PERSEVERANÇA s’esdevé el nostre progrés. Que cada dia tenim una nova oportunitat per, a cada caiguda, tornar-nos a aixecar. Que Déu Nostre Senyor és el Déu de les OPORTUNITATS, les oportunitats constants. Ofereix més oportunitats fins i tot, li digué, que El Corte Inglés.
El deixeble entengué el missatge del P. Josep Miquel, s’encomanà a Déu i va seguir en el seu camí de progressió.
Hi havia però un altre deixeble que era molt i molt indolent i que no s’esforçava gens ni mica en res del que feia. El P. Josep-Miquel volgué saber el perquè d’aquesta actitud tan negativa. Preguntat per ell, el deixeble amb molta malícia, li contestà:
- “He sabut el que aneu predicant respecte al nostre Déu com a Déu de les oportunitats, millor que El Corte Inglés…” – li feu amb cantarella.
- “Així que no cal que ens esforcem de cap de les maneres perquè ja tenim garantida la Salvació” – conclogué.
Disgustat i entristit per aquesta actitud, el bon P. Josep-Miquel li respongué:
- “És ben cert que el nostre Déu és misericordiós i que ens ofereix oportunitats constants. Però cal que vegi en nosaltres una actitud fidel, de perseverança i constància. Tal com aquella que observava santa Teresa de Jesús quan deia: “A Dios rogando y con el mazo dando”…” Perquè Ell sí que ho és de fidel i constant amb nosaltres i és per això que és cert que ens ofereix tota mena d’oportunitats, per descomptat moltes més que “El Corte Inglés”… “
I conclogué:
- “He dit OPORTUNITATS, no pas REBAIXES!… Així que, ves-te’n a El Corte Inglés, a veure si allí poden fer de tu un bon monjo…”
G. David Valls
Elements d’espiritualitat benedictina per al diàleg interreligiós
El monaquisme és un estil de vida marcat fonamentalment per l’Evangeli i la Regla de sant Benet. Aquest estil orienta la meva vida amb total respecte tant envers les germanes de la pròpia comunitat com cap a qualsevol persona que truca al monestir. Aquests són els elements monàstics que m’han apropat a altres religions:
- La Paraula de Déu: Una invitació quotidiana a escoltar i a dialogar amb Aquell qui em parla.
- Cercar Déu de veritat: Criteri fonamental de l’ideal benedictí i condició per ser admès a la comunitat monàstica. Al monestir hom aprèn a contemplar tota persona amb el segell diví al rostre.
- L’amor fratern i l’acolliment dels hostes, en qui sant Benet diu que hem d’adorar el Crist. «Feliç el monjo que considera a tots els homes com “déu” després de Déu» (Evagri Pòntic).
- La pregària del cor continua, silenciosa i comunitària. Ella és la medul·la de l’experiència de Déu.
- La solitud com a recerca de més comunió. La iniciativa comença en Déu. Som fets per a Déu, i no trobem repòs fins que no arribem a aquesta meta. Tots estem destinats a viure l’encontre íntim amb Déu, i aquesta és l’experiència espiritual que els creients tenim per compartir.
Griselda Cos, monja benedictina del monestir de sant Pere de les Puel·les. Revista Dialogal, nº 35, p. 28.
A l’inici dels 8 dies de pregària per la unitat dels cristians
El trobament amb el Senyor Ressuscitat és sempre una experiència única. Una experiència a compartir, com ho van fer els dos deixebles que s’encaminaven a Emaús aquell primer diumenge (Lc 24:13ss) Som els testimonis de la resurrecció del Senyor (tots els qui compartim un mateix baptisme) els qui hem de fer possible al si de les Esglésies cristianes, un nou camí d’Emaús. Un nou trobament amb Jesús i amb els germans. Un nou diàleg fratern i una nova experiència de fe, en la qual puguem reconèixer en la fracció del pa i en les Escriptures, la força i el camí de la unitat. És això el que intentem celebrar i renovar en aquest octavari de pregàries per la unió dels cristians, que avui comencem. Des de la diversitat i el respecte. No des de l’uniformisme.
Els cristians hem de proclamar que la força de la nostra fe es manifesta en els testimonis, en aquells que compartim l’experiència de la resurrecció del Senyor. I no només amb paraules, sinó amb la pròpia vida. Perquè els dos caminants d’Emaús no llegiren un text, sinó que escoltaren la veu de Jesús que abrusava els seus cors. Hem de ser conscients, que és el Senyor qui transforma i renova la nostra fe, tan sovint vacil·lant. I és el Senyor qui renova i enforteix la vida, tan fràgil, de les Esglésies cristianes, encara dividides per malentesos i conflictes de tota mena.
L’Ecumenisme, un dels grans fruits del Vaticà II, ens ensenya que l’Església que Jesús va fonamentar sobre Pere i Pau i els altres Apòstols, ha de ser una, com ho solia repetir el bon papa Joan XXIII: “és molt més el que ens uneix, que allò que ens separa”. Per això hem de superar les dificultats i les raons històriques, sociològiques i doctrinals que han produït la divisió de l’Església. I això només ho podrem fer des de la pregària, amb una actitud d’obertura i d’acolliment sincer i amable, dels uns i dels altres.
Des dels monestirs d’Orient i d’Occident, arrelats en la tradició dels Pares del desert i en la Sagrada Escriptura, els monjos hem de fer possible un nou diàleg, basat en la fraternitat i en la pregària. Un diàleg obert i sincer, que tingui més en compte allò que ens uneix que allò que ens separa, per superar així, els entrebancs que van sorgir amb el Cisma d’Orient i posteriorment el segle XVI, amb la Reforma
Fa uns anys, la mare Teresa de Calcuta i el G. Roger de Taizé, van escriure aquesta pregària per la unitat dels cristians: “Oh Pare de tothom. Vós ens demanàreu de fer arribar el vostre amor on els pobres són humiliats, la vostra alegria, on el poble està abatut, la vostra reconciliació, on els homes estan dividits: el pare amb el fill, el marit amb la muller, la mare amb la filla, el creient amb el qui no pot creure, el cristià amb el seu germà cristià no estimat. Vós ens obriu el camí perquè el cos ferit de Jesucrist, la vostra Església, sigui llevat de comunió per als pobres d’aquesta terra i per a tota la família humana”.
Tant de bo que Crist, que és font de tota reconciliació, guareixi les nostres experiències de trencament i de divisions i enforteixi les nostres relacions humanes i eclesials, tan i tan fràgils! I tant de bo que el record i l’exemple del papa Pau VIè i del patriarca Atenàgores, el 7 de desembre de 1.965, aixecant les excomunions mútues, ens ajudi a fer dels grans de blat dispersos, un sol pa d’olor agradable, com ho pregava una antiga anàfora. Preguem-ho així nosaltres, en acostar-nos a l’altar, per participar del pa i del vi de la unitat.
La unitat dels cristians desitjada pel Senyor, hauria de ser possible, tot fent realitat aquell pensament de Pascal: “El cor té raons que la raó no comprèn”. Perquè la unitat desitjada pel cor de l’Església, és més forta que la raó dels enfrontaments.
“Quedeu-vos amb nosaltres”. Tant de bo que sapiguem descobrir en Jesús, que seu amb nosaltres en la fracció del pa, la força de la unitat, del perdó i de l’amor. La força per esdevenir germans. La força perquè totes les Esglésies Cristianes arribem a compartir una mateixa fe i una mateixa caritat.
Homilia del P. Josep-Miquel en el inici dels 8 dies de pregària per la unitat dels cristians
Esquitxos de Regla
Considerem com cal estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels, i mantinguem-nos talment a la salmòdia que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu.
(RB 19:6-7)