Escoltar

Escoltar és una actitud humana que sant Benet estima i potencia. Nou vegades surt aquest verb al pròleg de la Regla i unes quinze en total. No ens penséssim que escoltar té en sant Benet la mateixa problemàtica que entre nosaltres. L’ús del mot no té una procedència psicològica, sinó bíblica. El tema d’escoltar és un tema clau en tot el Nou Testament, com ho és igualment en l’Antic.. El deixeble del Crist hi és descrit com aquell qui escolta la paraula i creu en el Pare que ha enviat el Fill (cf. Jo 5:24). Sant Pau afirma que «la fe ve de sentir la predicació, i la predicació ve de la paraula del Crist» (Rm 10:17).

L’actitud d’escoltar té com a terme la paraula o el silenci, l’alè suau de l’Esperit, que no hem d’apagar, la seva presència misteriosa. Aquesta actitud requereix unes condicions, que sant Benet insinua al final del capítol setè amb aquelles paraules conegudes: cosa que el Senyor es dignarà a manifestar per l’Esperit Sant en el seu operari, net ja de vicis i de pecats (RB 7:70). En aquesta expressió de factura clàssica, podem encabir-hi tots els obstacles que la psicologia moderna ens mostra a l’actitud d’escoltar, o d’acollir la paraula, i que podríem resumir amb una expressió de Mounier: un cor inhospitalari.

El silenci interior és la primera condició per a l’hospitalitat del cor. No podem acollir cap paraula sinó en el propi silenci. Trencar el silenci és matar la paraula, perquè la privem d’un lloc on encarnar-se. L’encarnació del Verb es féu en el silenci profund de Maria, i el creixement de la Paraula en ella tenia com a terrer on arrelar i d’on treure nodriment el seu silenci meditatiu.

P. Miquel Estradé: Fuit vir. Una vegada hi havia un home, Benet. pp 56-57.

L’obrador de l’art espiritual

Quan el monjo viu habitualment atent a la presència i a l’acció de l’Esperit Sant, conscient que tot el que fa i viu es transforma, per mitjà de la vida monàstica, en una col·laboració positiva a l’obra de Déu en ell, la seva fidelitat a Déu i a les persones, a l’Evangeli i a la Regla, queda fermament assegurada. Aleshores el monestir se li converteix en obrador de l’art espiritual: tots els deures monàstics li serveixen com instruments de bones obres; les diverses circumstàncies que se li presenten són noves ocasions d’aprenentatge o de més gran perfeccionament en l’art del ben obrar, que li permet de col·laborar, modestament però sincerament, a la gran Obra de Déu que l’Esperit Sant va portant a terme en la intimitat del cor.

Gabriel Mª Brasó, Servir en l’amor.

Conversió de vida

L’acció de convertir-se és important, perquè la vida monàstica és una Conversio morum, com diu la Regla de sant Benet, un canvi de conducta, de mentalitat. En el fons, el títol d’aquest llibre, Un altre forma de viure, expressa bé aquest moviment que sempre ha d’intentar-se a la vida, en els comportaments i en la manera de pensar. La conversió, que és el gran repte del cristianisme, ocupa un lloc central en la vida monàstica. A això s’afegeix l’avui meravellós, el converteix-te “cada dia”, és a dir, intenta aquest camí com si fos la primera vegada. Hi ha una sentència dels Pares molt bella: «Algú preguntà a un ancià: “Què feu els monjos en el desert?” I ell respongué: “Caiem i ens aixequem, caiem i després ens tornem a aixecar, altra vegada caiem i ens tornem a aixecar novament”» Aquest tornar a aixecar-se és la conversió que el monjo intenta un dia rere l’altre. Es podria definir el monjo  com el que sempre tendeix a convertir-se de nou, com si ho decidís en aquell mateix moment: «Avui començo de nou: començo de nou a convertir-me, començo de nou la vida cristiana, començo de nou a voler ser el que me he posat com a objectiu al sotmetre’m a una Regla monàstica i al viure amb els germans». Aquesta dinàmica provoca en el monjo una inquietud incessant. Moltes sentències dels Pares del Desert refereixen aquesta anècdota: « Se li va preguntar a un monjo ancià, apunt de morir, què estava fent, perquè en el llit de mort se’l veia sorrut i movent els llavis. La seva resposta fou: “Intento convertir-me de nou”» Això és precisament la vida monàstica.

Enzo Bianchi, Otra forma de vivir. Paradojas de la vida monástica.

Que hom s’ha de guardar de jutjar ningú

Un germà va preguntar a l’abbà Pastor: «Quan veig que el meu germà comet una falta, és bona cosa amagar-la?» L’ancià li digué: «En el moment en què nosaltres amaguem les faltes dels nostres germans, Déu també amaga les nostres; i en el moment en què nosaltres descobrim les faltes del germà, Déu també descobreix les nostres»

L’Espiritualitat arrelada en el Crist

L’espiritualitat no és una part de la vida, sinó que tota la vida és guiada per l’Esperit Sant. Comprèn també l’acció, acomplerta sota el seu impuls. La referència originària en la nostra espiritualitat és Jesús, la conversió a Ell i al seu seguiment. El cristià, per tenir una experiència personal de Jesús, ha de viure en perenne comunió amb Ell. La pregària personal i litúrgica el condueix de mica en mica a arribar a una comprensió contemplativa de la realitat, que li permet reconèixer Déu sempre i en tots, de contemplar-lo en cada rostre humà. És una espiritualitat encarnada.

Per mitjà de l’Esperit, Déu entra en intimitat amb la persona i penetra, cada vegada més, en el món humà. L’Esperit converteix les accions del cristià en deïformes, és a dir, en sintonia amb la manera de pensar, d’estimar i d’obrar divins.

Per créixer espiritualment i copsar la vocació, el que Crist espera de cadascú, cal cercar espais de soledat i silenci. L’experiència de la soledat revela una veritat fonamental sobre nosaltres mateixos: que, sols, som incomplets. Contràriament a la percepció dominant de gran part de la societat occidental, no som éssers autosuficients, independents. La soledat revela que no puc viure, existir per mi mateix. Només existeixo per les meves relacions amb els altres. Sol, em moro.

La soledat revela un buit, una mancança en el més profund del meu ésser. Aquesta soledat cal viure-la com un accés a la soledat de Crist en la seva mort. La veritat més profunda de nosaltres mateixos és que no estem sols. En el punt més profund del meu ésser hi ha Déu, que em dóna vida en abundància. El coneixement profund d’un mateix no revela l’ésser solitari de la modernitat, sinó l’únic l’existència del qual és inseparable de Déu que ens està donant contínuament la vida. Si assolim entrar en aquest desert i trobar-hi Déu, serem lliures per estimar gratuïtament, lliurement, sense domini ni manipulació.

Per conrear l’espiritualitat, hem de crear un entorn en el qual puguem parlar i escoltar, alegrar-nos i estar en silenci. No hi ha amistat amb Déu sense silenci. Si no hem après a aturar-nos, a estar en silenci i a escoltar a l’altre, romandrem tancats en el nostre petit món, del qual som el centre i els únics habitants reals. En el silenci, fem el meravellós i alliberador descobriment que no som déus, sinó precisament criatures.

Francesc Torralba, Foc nou, desembre 2011, p. 37

Comunitat, Individu, Societat

La riquesa d’una comunitat consisteix en el fet que cada persona té una inquietud determinada, un do, està disposada per a una cosa concreta, i això fa que, si hi ha llibertat a la comunitat – com és en el nostre cas -, cada germana pugui desenvolupar aquest do i així s’enriqueixi el conjunt. El fet mateix de la solidaritat amb el món dels pobres no ha nascut del no-res, perquè ja hi havia una monja, la germana Antònia, que tenia molta relació amb ells; durant molts anys, aquí es repartien entrepans, menjar i roba, i quan ella es va fer gran, jo vaig agafar-ne el relleu, d’una altra manera i amb una mentalitat diferent. Hi ha també una comunitat de laics, molt vinculada al monestir, que participa de la nostra litúrgia i sobretot de l’eucaristia. D’aquí va sorgir ja fa molt de temps un grup «d’ajuda fraterna», perquè creiem que l’eucaristia i solidaritat no es poden separar. Sempre hem volgut estar obertes a les necessitats que es presenten. Juntament amb ells organitzem algunes activitats, conferències, recessos,…

El fet que el nostre monestir estigui a la ciutat li dóna una connotació diferent dels que són a la muntanya o en un poble; és important el vot d’estabilitat que fem els benedictins, és el vot de pertànyer a un monestir per sempre, i això ens vincula molt fortament al lloc on està situat el monestir. El pare Miquel Estradé, monjo de Motserrat, deia: «Feliços els monjos que tenen un poble i feliç el poble que té uns monjos».

D’una entrevista a la monja benedictina Catalina Terrats, del monestir de sant Pere de les Puel·les de Barcelona, al llibre Monjes de Laia de Ahumada.